LA SERRA DE LA GRANA

Conjuntament amb el Cabeçó de l´Or delimita les comarques de l´Alacantí i la Marina Baixa, però també les terres baixes subdesèrtiques i les valls interiors i serres més humides, com l´Aitana o els Plans. La seua superfície és un mosaic de pinars apareguts després de l´abandonament dels antics bancals bastits pels moriscos, i altres terres de cultiu més generoses. Els darrers anys, els incendis han mermat la superfície forestal (1996 per la zona de Relleu, 1999 al nord del Cabeçó de l´Or, 2003 al cim i solana de la Grana, 2005 a la confluència del barranc de Montferri i el riu Amadòrio, 2005 al barranc del Carrascar i vessant occidental...), però encara es conserven bons boscs, sobretot a la cara nord d´aquestes aliniacions paralel.les amb direcció oest-est.

LA TORRE DE LES MAÇANES

Al bell mig d´una valleta emmarcada entre les serres de la Grana, els Plans i el Rentonar, aquest poble de l´Alacantí és el més enlairat de tota la comarca, a 788 metres d´altitud. Molt visitat pels turistes, sobretot els diumenges amb motiu del seu mercat, però cada vegada més també pel seu entorn natural i per la tranquil.litat de la qual gaudeix, al ser també el poble més llunyà de la bulliciosa capital de comarca.

LA BANYÀ DE LA TORRE

Una de les festes més curioses de la Torre és la Banyà, al mes d´agost. Des d´aquesta font, els torruans omplin poals, i a l´igual que a altres localitats valencianes, enceten una guerra d´aigua. L´any passat, en solidaritat amb qui pateix sequera, no es va fer ús de l´aigua de la font, i es va fer amb una cuba d´aigua no potable, preservant així els recursos hídrics per a l´abastiment humà.

L´ESGLÉSIA DE LA TORRE

Altra de les festes de la Torre, al mes de maig, és la del pa beneït, en la que les xiques del poble, amb els vestits tradicionals del poble, ixen de l´església amb un gran pa damunt del cap.

GERANIS

Els veïns de la Torre de les Maçanes tenen cura de l´aspecte del poble, conscients de que cada vegada depenen més del turisme rural. Aquest carrer està perfectament adornat amb geranis.

MAS FORTIFICAT

A l´eixida cap a Relleu, en un altet, hi ha un antic mas amb una garita a cada cantó. És un dels edificis històrics més curiosos del poble. Des d´ell hi ha una àmplia vista de la Grana i de la vall del riu de la Torre.

PARC MUNICIPAL DE LA TORRE

A l´entrar a la Torre de les Maçanes passarem pel parc municipal, un xopar molt dens, on les llums del sol no arriben a terra. Ací naixia el riu de la Torre, però a mitjan de la dècada dels 90 es va assecar. Els darrers anys només ha tret aigua de forma molt esporàdica. Les sequeres intenses i la sobreexplotació dels aqüífers ens ha deixat sense un paratge que des de temps immemoriables ens ha donat l´aigua que necessitàvem.

EL BRULL

Dels barrancs de la Grana naix aquest rierol, un dels que formen el riu de la Torre. Abans de sumar les seues aigües a les que venen de la depuradora, formarà dues cascades, mig amagades entre esbarzers i joncs. Camí del rierol veurem algunes hortetes amb cirerers i altres arbres fruiters.

EL RIU DE LA TORRE

Molt a prop del Brull baixa el rierol que naixia en el parc municipal de la Torre, i ara només porta les aigües provinents de la depuradora. El paratge és un xopar dens, ben ombrejat.

MOLÍ

A la vora del rierol que baixa des de la depuradora encara romanen dempeus les ruïnes d´un molí fariner. A la part de baix distingim l´arcada de l´eixida de l´aigua, on encara veiem les restes de la maquinària de moldre.

MAS DEL BUITRE

Entre els millors pinars de la Grana s´amaga aquest mas, d´estricta propietat particular. Des de la carretera el podem veure, així com un preciós xalet de fusta, perfectament integrat en el paisatge. A la vora del mas distingim una gran carrasca.

EL MAS DEL COLLAO

Quan la carretera de la Torre a Relleu arriba al cim del port, a l´esquerra tenim aquest mas, des d´on comença un descens deliciós entre terres de cultiu i ombries boscoses. Aquesta partida s´anomena Teix de Dalt, i ens mostra les primeres vistes sobre la grandiosa Aitana.

LA FONT DE NOFRE

Testimoni de l´aprofitament de l´aigua que antigament es feia. Fa temps que està seca, però entre els esbarzers i les argelagues encara es veu la bassa buida, la canaleta i el llavadoret. Algun xop i el dens bardissar ens recorden l´antiga presència d´una aigua cada vegada més escassa.

LA VALLETA DE LA SURCA

Entre la serra Carbonera i la Grana pròpiament dita està aquesta valleta, cultivada amb ametlers, oliveres, alguns cirerers i nogueres... i les vessants de la serra totalment cobertes de pinar i algun carrascar. Molts són els masos de la vall, com el de la Surca, Nofre, el Pinaret, l´Ombria, José, Palló... Una via pecuària unia la Torre de les Maçanes amb Relleu, però més avall està mig perduda.

EL BARRANC DE MONTFERRI

Aquest ferèstec barranc és un dels que vessen a l´Amadori. Alguns rodals de vegetació són impenetrables, amb exemplars de freix i roure gal.ler. En un indret recòndit s´amaga el salt de Galiana, difícil de trobar si no coneixem el seu emplaçament i les tanques de les finques ens ho permeten.

OMBRIA DE LA GRANA

Alguns barrancs de la serra de la Grana aboquen cap al riu Amadori. Les seues ombries apareixen cobertes de pinars, però la major part de la superfície forestal ha estat el resultat de l´abandonament dels bancals. De fet, la pràctica totalitat de la Grana està abancalada des de molt antic, aprofitant les pobres terres cultivables.

EL RIU AMADORI

Naix en la solana de la serra del Rentonar, en ocults barrancs. El lloc del seu naixement es troba vallat, dins d´una finca de caça major. Passa entre ribes de bancals de secà, canyars i baladres, formant alguns estrets, fins arribar a Relleu, on s´obri en una àmplia vall que acaba al pantà de Relleu. Allí es torna a estretir i desemboca al pantà de l´Amadori, només a 4 quilòmetres de la mar. Aquest embassament és el més pròxim a la mar de tota Europa, ja en les immediacions de la Vila Joiosa.

MOLÍ AL RIU AMADORI

Aquest molí, penjat d´un tallat rocós, és un dels que al riu Amadori aprofitaven el seu curt cabdal per a moldre el gra. En aquest cas, ha sigut objecte d´una bona conservació. En altres, ara estan en ruïnes.

LLOMA DE LA GRALLA

Aquesta esmolada cresta és el final de la serra de la Grana, recaient cap a Relleu. El terme de Relleu té precioses valletes emmarcades per crestes rocoses amb bons pinars, excepte on el foc n´ha fet de les seues.

RELLEU

Poble d´innegable influència morisca, amb unes ruïnes de castell coronant-lo, i algunes urbanitzacions al seu voltant, prova de que l´especulació ja ha arribat als poblets interiors. El seu terme està compartit pels secans d´ametlers i oliveres, els pinars de les ombries, les solanes semiàrides, i els horts de llimeres a la vora del riu Amadori. Té un embassament del segle XVII amb el nom del poble, en desús després d´haver-se construït el de l´Amadori, de major capacitat.

EL CABEÇÓ DE L´OR

Altiva muntanya allargada que delimita les comarques de la Marina Baixa i l´Alacantí, d´aspecte subdesèrtic, encara que conserva bons rodals de pinar i alguns carrascarets. Un incendi va destruïr l´any 1999 el sector de millor vegetació, on el Cabeçó s´ajunta amb la Grana. La seua altitud és de 1207 metres, i en ell es troba la Cova del Canelobre, molt visitada pels turistes.

EL RACÓ DE SEVA

Aquest enlairat barranc, flanquejat per altíssimes parets rocoses, és el pas per a pujar al cim del Cabeçó de l´Or.

BANYS DE BUSOT

Temsp enrere, aquest edifici, ara en ruïnes, fou un balneari. Després es va habil.litar com a sanatori per als malalts de tuberculosi. Arran de l´erradicació d´aquesta malaltia a les nostres terres, quedà abandonat.

LA MAR

Aigües de Busot és un poble molt pròxim a la mar, però a 342 metres d´altitud. Darrere d´unes llomes desèrtiques, de moment lliures d´urbanitzacions, es veu l´horitzó blau de la mar.